Com era un refugi?
Els refugis antiaeris podien ser, bàsicament, de dos tipus: de trinxera o de galeria. Els primers foren, arreu, els més habituals, si més no inicialment, per la seva facilitat i rapidesa de construcció: consistien en una rasa, més o menys protegida, on la gent es col·locava estirada al terra. Eren, però, poc segurs.
Els de galeria, pel fet de ser subterranis, eren molt més segurs. Consistien en una sèrie de galeries de mina, d’un a dos metres d’amplada per poc més de dos metres d’alçada, de vegades protegides per parets d’obra i volta catalana, excavades a una profunditat variable, fins a uns deu metres, preferentment sota els edificis per tal de garantir-ne la seguretat. En altres ocasions, però, no s'hi pogué fer o enllestir el recobriment d’obra.
Cada refugi era accessible, almenys, per dues entrades prou separades entre si (20 metres o més). Les escales, a més, per tal d'evitar l’entrada de les bombes, es feien en tres trams, disposats a escaire.
Els més simples consistien en una sola galeria, amb escales als dos costats (de vegades una escala i un pou, que servia com a sortida d’emergència), mentre que els més complexos, com el de la plaça de Prim o el de l’avinguda de Catalunya (l'actual plaça de la Llibertat), tenien una sèrie de galeries que es creuaven entre si, amb múltiples entrades per a facilitar-ne l'accés ràpid.
L’enllumenat –si més no, als refugis públics– era elèctric, per mitjà d’una sèrie de bombetes de baixa potència. De vegades, però, només disposaven de llums d’oli. Els refugis més complexos, com el de la plaça de Prim, també tenien uns espais per a la infermeria i per als serveis, mentre que la resta només tenia una farmaciola. La ventilació, en alguns casos, s’aconseguia per mitjà de xemeneies de ventilació a l’exterior i d’aparells extractors, elèctrics. En d’altres només es disposava del corrent natural de l’aire entre les dues entrades. Als refugis, també hi havia pous de drenatge per a eliminar l'acumulació d’aigua a les galeries, un problema constant en alguna d'aquestes construccions.
Normalment, les galeries no tenien cap tipus de seients, ja que eren excessivament estretes i només s’havien pensat per a encabir-hi el major nombre de persones, que hi entraven apressades i no hi havien de trobar cap tipus d’obstacle pel camí. En canvi, algun dels privats sí que en tingué, tant a l’interior de la ciutat com als masos, fins i tot amb alguna sala.
Els obstacles, tallant el pas, només es feren servir en algun cas concret, com al refugi Carl Marx, que era inicialment d’ús escolar. Una reixa separava l’espai destinat als nens del dels grans, per tal d’evitar que aquells fossin atropellats o bé haguessin de restar desprotegits en trobar tot el refugi ocupat.
