Els bombardeigs sobre la població durant la Guerra Civil
«Ara també tocaven les sirenes de les fàbriques, però no per senyalar l’entrada i sortida dels obrers, no. Ara tocaven sense hora fixa, quan l’aviació del feixisme feia la seva sobtada aparició; tocaven fort, sembrant el moviment, però un moviment de paüra i de dolor pels carrers i places poc abans silenciosos.
Segons per quins carrers passaves, el so de les teves úniques petjades t’era desagradable i procuraves atenuar-ne la intensitat, com si petgessis un cementiri. I si, molts carrers i places, no ho havien estat els cementiris del moment, en caure sense vida, presa de les bombes estrangeres els qui passaven per allí?
Quants refugis coneixíem! Si eres dels primers en arribar-hi, veies entrar els altres corrents, nerviosos, els rostres alterats. “se senten petar per tal lloc, per tal altre”, anaven dient tot passant més endins. Laments. “Ai, per allí hi treballa la filla!”, “El pare, que ara hi ha anat!”, “Jo que havia de passar-hi ara!”
Si entraves dels últims, també amb el mateix ímpetu i rostre desencaixat, trobaves quiets els qui ja hi eren, recolzats a les parets. “On cauen?”, “Se sap res”, et preguntaven anhelant. I també condolences, esgarrifances. I imprecacions, malediccions. Com volien que la gent esperés amb goig els feixistes, si ens avançaven l’obsequi de la mort? Maleïts, mil vegades maleïts!»
Antònia Abelló, La sala llarga i altres escrits. Ajuntament de Reus, 2009
La Guerra Civil espanyola fou la primera guerra europea en què s’emprà, a bastament, l’aviació per a bombardejar la població civil. Més enllà de la destrucció d’objectius militars –centres de concentració de tropes o de material de guerra, indústries, comunicacions–, l’objectiu dels bombardeigs fou sembrar el terror i la desmoralització a la rereguarda, entre una població que, impotent, assistia a la destrucció de béns i a la pèrdua de vides, forçant-la a viure en un neguit constant, a amagar-se en refugis sota terra o, en molts casos, fugint de la ciutat i escampant-se pels masos o bé per les poblacions de la rodalia, sempre amb la finalitat d’allunyar-se dels llocs on el perill semblava més evident.
Reus fou una de les ciutats més bombardejades de Catalunya, després de Barcelona i Tarragona. Tenint en compte la quantitat d'atacs, el nombre total de víctimes fou relativament menor a la d'altres poblacions gràcies, en part, a la considerable quantitat de refugis de què disposà la població, bastits per iniciativa pública o particular.
Llistat i ubicació dels refugis, 1938. (Arxiu Municipal)
El primer bombardeig a Reus fou el 9 d’abril de 1937 i el darrer, el 15 de gener de 1939. En mig, la ciutat patí almenys 67 atacs, la majoria portats a terme per l’aviació legionària italiana, procedent de Mallorca, però també, en la darrera etapa de la guerra, a càrrec de la Legió Còndor alemanya, procedent de les bases peninsulars. Cal no oblidar encara el pas, nit rere nit, des de l’estiu de 1937 fins al final de la guerra, dels «isidros», hidroavions alemanys amb base a Mallorca que bombardejaren en algunes ocasions, però que escampaven el terror, amb el seu pas, cada nit.
Alguns dels bombardeigs foren particularment greus quant a persones mortes, com ara el del 17 de setembre de 1937 o bé els del gener de 1938, especialment els dels dies 21 i 24. En total, avui tenim documentades 214 víctimes mortals, però sabem que es tracta d’una xifra incompleta i que probablement no se’n sabrà mai la xifra real, ja que moltes moriren en dies posteriors o bé per causes més o menys indirectes, però com a conseqüència dels atacs i del terror, i encara les que, ferides, moriren en altres poblacions.
Les pèrdues materials foren també enormes: es destruïren, almenys, 330 cases i unes altres 646 restaren malmeses en major o menor mesura. En total, almenys, foren afectats 976 edificis.
Efectes dels bombardejos, 1938. (Arxiu Municipal)
