Els refugis antiaeris i la defensa passiva
Davant dels bombardeigs, l’única protecció eficaç per a la població civil foren els refugis, és a dir, galeries subterrànies on poder-se amagar.
Els refugis no es feren a l’atzar: hi hagué un estudi previ de localització i de necessitats de capacitat, per tal d’assegurar la ràpida protecció dels ciutadans en els diferents punts de la ciutat.
Quant a la profunditat a què calia fer-los, hom ho determinava d’acord amb la duresa del sòl en cada indret i es procurava que fos sota les cases. Normalment, es feien a entre 6 i 10 metres de fondària.
L’agost de 1937, la Junta de Defensa Passiva en preveia la construcció de dotze de públics, amb capacitat suficient per a tota la població. Els primers a iniciar-se foren els de la plaça de Prim i del passeig de Sunyer.
Esperonats per la tragèdia dels bombardeigs, les obres prengueren aviat una embranzida formidable: arreu s’obrien galeries, fins a fer-ne 18 de públics, amb la voluntat de poder arribar a soplujar tota la població, i almenys 90 de particulars, des de les empreses, que construïen refugis de notable capacitat per a encabir-hi tot el seu personal, fins als veïns que foradaven sota llur casa.
Segons les dades recollides el setembre de 1938, les galeries que s’havien obert tenien una llargada total de 3.019,30 metres i ocupaven una superfície de 4.490,23 m² útils, i es calcula que podien protegir 15.716 persones, només comptant, en aquest cas, els refugis públics.
Quant als particulars, segons la mateixa font i comptant només els que hi ha documentats a l’interior de la ciutat, s'obriren un total de 2.538 metres de galeria, que ocupaven 3.087,20 m² i permetien refugiar-s'hi a 10.805 persones.
Sabem, però, que se n'obriren molts més, com els militars, tant a la fàbrica d’avions com al camp d’aviació; o bé els nombrosos que es feren als masos del terme, que sabem que foren molts –gairebé n’hi hagué a tots els masos propers al nucli urbà– però no consten registrats enlloc. En total, comptant la ciutat i el terme, avui tenim notícia de 150 refugis.
I tot es feren en l’espai d’un any. L’esforç fou, doncs, considerable. I necessari, ja que els bombardeigs, i sobretot les alarmes, sovintejaven. Es deia aleshores que Reus fou una de les poblacions de Catalunya que més féu en matèria de refugis.
Estudis de l'efecte de la caiguda d'una bomba sobre l'edifici de l'institut, 1937. (Arxiu Municipal)
