Els refugis antiaeris
de la Guerra Civil a Reus

El projecte inicial consistia en quatre llargues galeries que feien cap a una sèrie de galeries interiors, disposades transversalment. Hi hauria també il·luminació elèctrica, infermeria, serveis, pous de drenatge i fumeres de ventilació, i es preveia amb una capacitat per a 2.700 persones.

Les obres s’iniciaren el 30 d’octubre de 1937 i s’allargaren, almenys, fins al 20 d’agost de 1938, però, tal com succeí arreu, no es pogueren acabar segons el projecte: no s'arribaren a fer les galeries transversals ni tampoc les sales destinades a infermeria i a serveis. Això féu que la capacitat final fos només de 1.218 persones. Amb tot, era el tercer de la ciutat en capacitat.

El refugi tingué 5 entrades públiques, a les quals se sumaren 4 entrades particulars amb les seves corresponents galeries d’accés: dues empreses del carrer de Sant Llorenç (Plana i Miró), una altra al Vapor Nou (l’actual Facultat de Medicina) i una darrera al carrer del Sol. Això permetia augmentar lleugerament la capacitat total de persones. Els dos primers podien sumar 112 persones, mentre que no hi ha dades conegudes sobre els dos darrers.

Malgrat que restés inacabat, tots els accessos i galeries públiques eren d’obra i volta catalana, no així les particulars, que eren passadissos més estrets (de 0,80 m) i només de terra, sense recobriment d’obra.

És l'únic refugi públic del nucli urbà que es pot visitar en l'actualitat, gràcies a un nou accés obert amb motiu de la construcció del Centre Cívic del barri del Carme.